Els experts alerten que als més petits la situació els està causant estrès agut.

Juno, de tres anys, porta 35 dies sense sortir de casa. (David Martinez Pastor).
CRISTINA SÁEZ.
2020.04.18 06:00 | Actualitzat a 2020.04.18 15:14

A Màlia, de tres anys, des de fa alguns dies els seus pares li han notat que té un tic nerviós a l’ull i parpelleja sense parar; i s’enfada molt i està irritable, el que és poc habitual en ella. Una cosa semblant li passa a Lila, que acaba de fer sis en ple confinament; passa d’estar molt excitada i alegre a la tristesa més profunda; troba a faltar als seus amics, anar a l’escola, a la seva mestra. Martí, de quatre, de cop i volta té por de tot i no s’atreveix ni a anar a el bany sol. Joana ha començat a tenir malsons i encadena rebequeries per les coses més tontes; i Petra, que fa gairebé dos anys que va deixar el bolquer, ha tornat a fer-se pis a sobre.

El confinament està passant factura a la salut dels nens, sobretot dels més petits. “Estan patint una quantitat d’estrès anormal que haurem de ajudar-los a mitigar si no volem que emmalalteixin”, adverteix la psicòloga Alicia Álvarez, directora assistencial de la Unitat de Trauma, Crisi i Conflictes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UTCCB).

A Màlia, de tres años, desde hace algunos días sus padres le han notado que tiene un tic en el ojo.

A Màlia, de tres anys, des de fa alguns dies els seus pares li han notat que té un tic a l’ull. (Blanca Wappenhans).

Els nens, com molts adults, porten confinats ja mes i mig, una situació excepcional com a resposta a la pandèmia de la Covid-19 que podria allargar-se més, fins al maig, i que està afectant a totes les àrees clau de l’neuro-desenvolupament de la primera infància (fins als 7 anys): des del moviment, a les relacions socials, el joc o l’aprenentatge.

“Estan patint una quantitat d’estrès anormal que haurem de ajudar-los a mitigar si no volem que emmalalteixin”. Alicia Álvarez, UTCCB “El fet de no poder estar en contacte amb els seus iguals, ni amb els seus professors, que en aquesta edat són figures de referència importantíssima; de no poder sortir a el parc a córrer i a jugar; sumat a no entendre què passa, a la por, ia les condicions que vegin a casa, amb pares que poden haver perdut la feina o amb avis malalts, els genera ansietat, frustració, estrès, que no saben elaborar perquè no tenen encara les eines emocionals necessàries per a això “, considera Lluís Díaz, psicòleg sanitari de el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Gràcia (CSMIJ) gestionat per la Fundació Eulàlia Torras de Beà.

Com més llarga sigui la quarantena, el risc que acabi tenint un impacte en la salut psicològica dels nens a llarg termini serà més gran, alerten els experts. “Encara que no hi ha evidència científica de com pot afectar el confinament, perquè és una situació nova, es donen factors que sabem poden augmentar el risc d’estrès i ansietat”, assenyala Maria Elias, psicòloga clínica de la Unitat d’Atenció Precoç i Unitat d’Autisme de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.

I a això, i amb molta precaució, Álvarez, de la UTCCB, afegeix que estudis previs sobre l’impacte de l’aïllament en pandèmies prèvies i després de desastres naturals o grans catàstrofes, la majoria realitzats en adults, llancen que “hi ha una ràtio quatre vegades més alta d’estrès post-traumàtic en nens en quarantena que en nens que no han estat en aquesta situació “.

Petra, de tres años, se pasa el día haciendo manualidades con sus padres y juegos. Las primeras semanas estaba bien, pero ahora ya comienza a estar irritable y a pedir salir de casa cada vez que sacan a pasear a la perra.

Petra, de tres anys, es passa el dia fent manualitats amb els seus pares i jocs. Les primeres setmanes estava bé, però ara ja comença a estar irritable i a demanar sortir de casa cada vegada que treuen a passejar a la gossa. (Rubén Cruz).

Aquesta psicòloga, especialista en primera infància, explica que l’estrès posttraumàtic és un trastorn psiquiàtric greu que necessita intervenció medicalitzada i que només es pot diagnosticar quatre mesos després de l’exposició a l’esdeveniment en qüestió que hagi causat l’impacte. Fins arribar a aquest diagnòstic, si s’arriba, el que podem patir és estrès agut.

“Moltes de les reaccions que veiem en els nens són fruit d’aquest estrès agut, com desajustos emocionals, que els costi més dormir, tics nerviosos, pors, irritabilitat, regressions com fer-se pis sobre o no voler menjar sols”, diu Álvarez , per a qui és crucial que des de les famílies es treballin aquests símptomes “per intentar evitar que vagin a més. Hem de fer tot el possible perquè ni ells ni nosaltres emmalaltim “.

Per a això, aconsellen els experts, cal parlar amb els fills de les pors que tinguin, de la tristesa que senten de no poder abraçar els seus amics, des de l’empatia, aportant-los tranquil·litat i sobretot esperança; explicant-los que tornaran a jugar amb els seus amics, anar a l’escola, veure els seus avis. També, oferir activitats de descàrrega emocional, com a espai per córrer i saltar; estructurar els seus dies amb unes rutines, essencials per donar-los seguretat. I, sobretot, donar-los molt afecte mitjançant contacte físic, petons i abraçades.

Com passa també amb els adults, no tots els petits estan vivint el confinament igual. L’edat és un factor important, fins als dos anys aproximadament, si els pares estan bé, els nens estan bé. A partir de llavors “depèn molt de l’propi nen, de la seva capacitat de resiliència, i també de com gestioni la família l’angoixa i la incertesa, de cara a aportar-li un entorn segur i estabilitat”, afirma Núria Beà, pediatre de el Centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) de Gràcia, de la Fundació Eulàlia Torras de Beà.

Juno, de tres años, junto a su hermana Ainet, de 14 meses, echa mucho de menos a sus amigos e ir al colegio. Sus padres la notan triste.

Juno, de tres anys, amb la seva germana Ainet, de 14 mesos, troba molt a faltar als seus amics i anar a l’escola. Els seus pares la noten trist. (David Martínez Pastor)

“Totes les experiències que vivim modifiquen l’estructura cerebral, tota la vida, i tenen repercussions en la nostra salut mental a llarg termini”, assenyala Beà, que prossegueix que “és important l’acompanyament que fem ara dels nens i també un cop acabi el confinament, per ajudar-los a pair què ha passat. Segurament, recordarem aquest període, però no necessàriament de manera que pugui lesionar la vida. Si la gent va aconseguir sobreviure als camps de concentració i portar una vida plena i saludable, no hi ha per què dubtar que els nens també ho faran “.


“Totes les experiències que vivim modifiquen l’estructura cerebral, tota la vida, i tenen repercussions en la nostra salut mental a llarg termini”


Núria Beà, Pediatre d’el Centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) de Gràcia “Tot depèn dels recursos que els puguem oferir”, qüestiona Gus Bas, psicòleg i terapeuta familiar. De moment, les famílies de classe mitjana i alta estan podent més o menys teletreballar i cuidar els nens. “Es parla molt de l’oportunitat que suposa de passar més temps amb ells, però ¿quina qualitat té aquest temps, quan estàs estressat pendent de la feina, o del mòbil? Per no parlar de les famílies monoparentals, de nens amb trastorns, o directament de nens que no tenen un entorn de seguretat o que estan en centres tutelats, o en famílies molt vulnerables “, ressalta Bas.

 

A Lila, de 6 años, y Maia, de 2, les gusta pintan mandalas, que luego cuelgan en las paredes del piso.

A Lila, de 6 anys, i Maia, de 2, els agrada pinten mandales, que després pengen a les parets de l’estança. (Sara Ortiz Escalante)

Hi haurà què veure què passarà ara que molts pares han de tornar a treballar mentre els col·legis continuen tancats, quines situacions es generaran i quin impacte seguiran tenint en els nens. Per Bas, “aquesta crisi s’ha plantejat des d’una mirada capitalista i adulcentrista”.

Leave a reply